Sobre les víctimes dels terrorismes

Per Tere Mollà

Aquesta setmana s'ha celebrat a la ciutat de Salamanca el VI Congrés Internacional sobre les víctimes del terrorisme que ha estat organitzat per la Universitat San Pablo CEU.

En els diferents mitjans s'ha ressaltat la presència de determinats líders polítics a l'acte, així com també s'ha fet molt èmfasi en l'absència de Rodríguez Zapatero en l'acte d'homenatge a les víctimes que es va realitzar a la meravellosa plaça Major d'aquesta ciutat castellana.

No he llegit ni una sola lletra sobre la presència o absència de Pilar Manjón que, finalment no sé si ha anat o no aquest Congrés com a Presidenta de l'Associació 11-M Afectats del Terrorisme. Sembla que aquest congrés, tot i ser internacional i haver comptat amb la presència de delegacions de països com EUA o Colòmbia, està directament relacionat amb el terrorisme d'ETA dins de l'Estat Espanyol, deixant a la resta de víctimes d'altres terrorismes de costat.

I no em refereixo únicament a les víctimes de l'11-M, que també solen ser oblidades per les administracions governades pel PP, ja que els segueix resultant bastant incòmoda en la seva lluita per aclarir la veritat del que ha passat i si era evitable o no, la qual cosa implica directament a l'últim Govern d'Aznar (que hem de recordar que sí que va estar present en aquest Congrés). Em refereixo també a les de nou grans oblidades: les víctimes del terrorisme masclista.

És clar que per als qui organitzen aquest Congrés, potser no siguin ni víctimes, ni molt menys del terrorisme masclista. No podem perdre de vista que la Conferència Episcopal Espanyola encara no ha dit ni una sola paraula pel que fa a les morts de dones a mans dels seus assassins, a excepció clar de les del bisbe de Granada, que fins i tot semblava justificar les agressions a les dones que hagin avortat.

Si l'organització del Congrés ve de la mà de la Universitat San Pablo CEU, i aquesta al seu torn és d'orientació cristiana, és lògic pensar que no es pugui identificar les morts de dones a mans dels seus assassins com una forma de terrorisme, ja que per a ells això no ho és i per això, ni tan sols ho denuncien.

I seguim amb les paradoxes: Si ja són cinc les dones mortes a mans dels seus assassins i estem a mitjans de febrer, i no hi ha hagut, afortunadament, cap mort a mans de cap organització terrorista, Per què se segueixen negant l'evidència que les famílies d'aquestes dones mortes són també víctimes d'aquest tipus de terrorisme?, És que la condició de víctimes de terrorisme només ve definida per si les persones assassinades ho han estat per ETA, Grapo, Al-Qaida, i no per un marit o company sentimental?, Estan menys mortes les dones assassinades per les seves parelles o exparelles que les víctimes d'ETA?, ¿Tenia potser menys importància la seva veu?

Molt em temo que la soledat d'aquestes víctimes davant el seu agressor i l'aïllament al que les indueix seu assassí, a més de totes les consideracions específiques que té aquest tipus de terrorisme, estan com a causa, a la base de la piràmide de la seva contínua exclusió i , per tant del seu continu oblit.

Però existir, com les altres víctimes, existeixen. I la dignitat de la seva memòria quan han mort, només és reivindicada pels seus familiars més propers i encara avui, en massa casos amb la veu molt baixa pel tipus de mort que han tingut. I la seva veu és oblidada, perquè en la seva solitud, som encara poques les persones que considerem que aquestes morts també són conseqüència d'un tipus de terrorisme que mata molt més que el d'ETA o el d'un altre grups terroristes.

Socialment s'ha avançat molt en la detecció d'aquest tipus de terrorisme masclista no ho negaré, però l'impacte social que té la mort d'una dona a mans del seu assassí, encara és inferior al que té la mort d'una altra persona a mans d'ETA. És que la mort violenta té classes i, per això les persones mortes han de ser tingudes en compte de diferent manera, en la seva consideració de víctimes? Acabem de comprovar que sí. De la mateixa manera que hem comprovat també que, de nou l'Església Catòlica i totes les seves ramificacions (i la Universitat de San Pablo és una d'elles) segueixen oblidant i menyspreant a totes les víctimes del terrorisme masclista amb el seu silenci i, per tant amb la seva complicitat en el discurs androcèntric i masclista que ens segueix matant les dones.

Ontinyent, 14 de febrer de 2010.

Teresa Mollá Castells

tmolla@teremolla.net