Per Tere Mollà.
Així definia aquesta setmana un periodista a dues dones que, al llarg de la setmana, han donat molt que parlar.
Es tracta de l'activista sahrauí Aminetu Haidar que avui va iniciar el seu divuitè dia en vaga de fam i de María Luisa Muñoz Díaz, la dona gitana sobrenomenada "La Nena". I, curiosament ambdues són lluitadores pels drets humans de minories oprimides.
En el cas de la primera, Aminetu Haidar, lluita per poder tornar a la seva casa, amb els seus fills, amb la seva família, que viu en El Aaiún, sense que de moment, es percebi com una possibilitat immediata, ni les gestions del Govern d'Espanya amb les autoritats del Marroc donin cap fruit. Mentre Aminetu, es consumi en un habitacle de l'Aeroport de Lanzarote, en la seva lluita per la seva dignitat com a dona sahrauí amb drets humans vulnerats per dos estats. De nou és la lluita de la més feble contra dos estats sobirans. Amitatu corre el risc de perdre la vida, però per a ella, és molt més important la seva dignitat que la seva pròpia existència sense aquesta qualitat, la dignitat com a persona, com dona amb drets reconeguts.
En el cas de María Luisa, "La Nena", el Tribunal Europeu de Drets Humans acaba de donar-li la raó va donar sobre el cobrament de la pensió de viduïtat després de casar-se pel ritu gitano. El seu marit va cotitzar durant 19 anys a la Seguretat Social, però per no estar inscrit en el Registre Civil, en morir el seu espòs, es va rebutjar la seva sol·licitud de viduïtat. María Luisa és vídua des de l'any 2000 i, encara que l'estat els va reconèixer la condició de família nombrosa, li va negar el seu dret a la percepció d'una pensió de viduïtat. Ara el Tribunal d'Estrasburg li ha donat la raó.
Aquests són dos clars exemples de dones amb coratge que, al llarg d'aquests últims dies han aparegut en els mitjans de comunicació com a referència informativa, però jo vull donar un pas més enllà i recordar a totes les dones que, amb coratge, fan front cada dia a les seves pròpies condicions vitals per sobreviure en condicions hostils.
I vull, des d'aquí, recordar a totes les dones que, com les Palestines, viuen situacions d'ocupació doble o triple als seus propis cossos, que, a més són utilitzats com a camps de batalla.
O de les dones Afganeses, les eternes oblidades en nom dels compromisos polítics ja no solament dels qui les governen, sinó també de les potències aliades i les vides del qual valen menys que la d'alguns animals. A més de veure's recloses del món sense tenir de dret, amb prou feines ni a respirar i ja no només pel Burka, sinó per les condicions socials en les quals es veuen obligades a sobreviure.
O de les dones de l'Àfrica subsahariana que veuen morir les seves criatures de gana, mentre les potències occidentals els espoliem els seus importants recursos naturals i a més amb tot tipus d'estratègies endeutar-nos-els cada vegada més i els portem a guerres fraticidas en les quals elles, les nenes i dones s'emporten la pitjor part sempre.
O les dones de Guatemala o Mèxic, que veuen morir les seves filles joves com a part de ritus ancestrals d'homes corruptes que únicament volen demostrar el seu poder imposant terror i mort de centenars de dones-nenes en els últims anys.
O les nenes que es veuen obligades a renunciar a l'educació per passar a formar part de l'exèrcit de criatures esclavitzades per poder ajudar a les seves famílies a sortir endavant.
O les nenes esclaves sexuals a les que les màfies del sud-est asiàtic compren a les seves famílies empobrides fins a límits que des d'aquí costa imaginar per poder així enriquir-se amb elles usant-les com a simple carn que llogar a turistes occidentals que practiquen el turisme sexual.
ja, sense sortir de la nostra còmoda situació al mig del teòric benestar que ens proporciona viure en un estat que forma part del G-20, ens trobem amb que els majors índexs d'empobriment ja abans de la crisi i ara agreujats per aquesta, els tenen les dones, sobretot les dones més grans i vídues que han de sobreviure amb pensions irrisòries per al teòric grau de benestar en el qual diu que vivim.
Afortunadament hi ha dones amb coratge a tot arreu del món, però el fet de què ho siguin no dóna dret als estats a deixar-les sense drets humans com ocorre en massa llocs del món, com hem comprovat així, a vista d'ocell.
El coratge de les dones dóna pingües beneficis a tots els estats, i encara que només fora per això, pels criteris mercantilistes que regeixen aquest món, haurien de ser tractades d'una forma més digna.
Des d'aquest espai, vull mostrar la meva solidaritat i respecte envers totes elles, les verdaderes pàries de la terra.
Ontinyent, 13 de desembre de 2009.
Teresa Mollá Castells
tmolla@teremolla.net
