Disbarats contemporanis

La veritat és que no sé gaire bé per on començar. O millor dit, amb cual d'ells començar.
Crec que començaré, per qüestions de proximitat, amb la notícia amb què ens hem esmorzat avui en la Comunitat Valenciana i que és la següent: "Qualsevol dona embarassada podrà demanar els 21.600 euros d'ajuts per no avortar. Només 108 gestants podrien beneficiar-se dels 600 euros al mes durant els 3 anys de la mesura. " Com se'ns queda el cos? Doncs bastant malament, la veritat. Perquè entre altres coses, la mateixa notícia comenta que no existeix partida pressupostària aprovada per a tal mesura, i a més perquè aquest any ja va haver de renunciar el propi Govern Valencià a la promesa electoral que va fer en el 2007 de lliurar 4.000 euros a cada família per fill o filla nascuda.
Però el tema és molt més espinós, ja que l'única condició que s'exigirà a les dones embarassades perquè no avortin serà la d'acreditar "condicions de dificultat", sense precisar per a res si seran dificultats econòmiques, psicològiques, socials... Y això obre una sèrie de preguntes com per exemple Què passarà amb la dona gestant núm. 109 que sol·liciti aquesta "ajuda"? No promourà aquesta mesura embarassos interessats en dones joves i no tan joves amb l'únic objectiu d'accedir a aquests ajuts? Potser no serà una mesura que se situï en l'epicentre del propi debat de la modificació de la llei de l'avortament amb caràcter merament electoral (no podem oblidar que les eleccions municipals i autonòmiques són -en calendari polític- girant la cantonada) amb l'única finalitat de captar vots i que després desaparegui com la mesura dels 4.000 euros? No serà pitjor el remei antiavortista per acceptar la modificació de la pròpia llei?
En aquesta comunitat autònoma en la qual visc i treballo estem acostumats a disbarats. No podem oblidar allò de impartir les classes d'Educació per a la Ciutadania en anglès i la nova "idea" del Conseller de Educació es la d’impartir aquesta assignatura en Xinès Mandarí... Però clar, estem parlant de persones l'únic objectiu de les quals és imposar criteris sense creure (i a les demostracions em remeto) massa en l'essència de la democràcia que és el diàleg i la tolerància.
Però, per si de cas en faltava alguna espelma en aquest debat sobre la modificació de la llei de l'avortament i com que la campanya de la protecció dels linxs ja es quedava curta, els de les faldilles llargues i negres han intentat implicar a les Confraries de Setmana Santa perquè protestin contra la modificació de la llei de l'avortament amb el llaç blanc durant les processons. El debat entre les pròpies germandats és obert i servit.
Així predicant en l'Estat Espanyol la preservació de la vida (segons les seves creences) i mentre condemnant a mort a l'Àfrica a una mort més que segura per SIDA amb el seu discurs en contra de la utilització del preservatiu.
I mentre ells, els de faldilles llargues i negres, al seu, a continuar entremetent-se en temes que són incumbència de parlaments democràticament elegits i sense voler respectar els drets de ciutadania que tenim les dones sobre la nostra pròpia vida i sobre el nostre propi cos.
I a més de tot ells i a través dels seus diferents braços socials (no podem oblidar que algú els va cridar l'"aranya negra") portant el seu missatge sectari i intolerant a una societat que el que pretén és la tolerància i l'enteniment com a base de la convivència.
Menys malament que la Santa la Inquisició i la Dictadura van quedar abolides, ja que altrament, assegurança que estaríem totes cremades, torturades i segurament mortes a les mans dels que diuen protegir la vida però prediquen enfrontaments i intolerància.
Reivindico l'aconfesionalidad de l'Estat en totes les decisions que prengui. Vull que es respectin les meves decisions com ser humà, com a dona i exigeixo que el meu dret a decidir sobre la meva vida i que el meu cos sigui només meu i que ningú no em tuteli, em controli o em digui com he d'actuar en cada moment.
En definitiva, advoco per la llibertat de totes les persones en cada moment de les seves vides dins d'unes societats democràtiques i dotades d'unes normes aprovades pels representants democràticament elegits.
Segurament a aquestes exigències els de faldilles llargues i negres i alguns polítics que són els seus braços, els cridarien manifestacions del diable o alguna cosa semblant, encara que en aquest cas, si us plau que el cridin exigències d'una diablesa.
Ontinyent, 25 de març de 2009.
Teresa Mollá Castells
tmolla@teremolla.net

La sobirania alimentaria també es cosa de dones

Amb el nom de “Les dones alimenten el món” es van iniciar ahir a la tarda a Sant Sadurní d’Anoia les segones jornades internacionals sobre Sobirania Alimentària, organitzades per l’Associació Entrepobles, que volen donar visibilitat a la feina de les dones rurals en els països llatinoamericans que lideren els moviments per un millor aprofitament dels recursos propis, i per poder sobreviure amb les produccions autòctones i no haver de dependre de les multinacionals agrícoles i alimentàries.

Recordatori: Acte a Barcelona
Barcelona: Divendres 20 de març de 2009
"Les dones Alimenten el món". II Jornades Internacionals
Xerrada _ Debat al Centre de Cultura Contemporània (CCCD)

18.30 hores

Participen:
Elisabeth López (ANAMURI-Xile)
Magui Balbuena (CONAMURI-Paraguai)
Rosana Tenroller (MMC-Brasil)
Modera: Carme Murias (Marxa Mundial de Dones).

Co-organitza: ENTREPOBLES i Marxa Mundial de Dones

CCCB: Montalegre, 5. Barcelona - Tel. 93 306 41 00

+Info a http://www.pangea.org/epueblos
[+info a Món Comunicació]

No vull ser un Lince, en tot cas UNA Lince

I és que cal tenir nassos per sortir dient el que va dir ahir el portaveu de la conferència episcopal!!! Com s’atreveixen a utilitzar un cadell d’una espècie protegida com ho és el lince ibèric amb els drets de ciutadania de les dones?Potser no som plenament conscients dels drets que tenim sobre el nostre propi cos de dones, com per decidir que fem amb ell en cada moment?I el que més m’enfada de tot: Aquesta campanya segurament serà finançada amb diners públics que provenen dels meus impostos i dels de moltes dones que, com jo hem decidit exercir amb total llibertat els nostres drets apropiant-nos del nostre cos sense deixar cap oportunitat als dubtes.NOSALTRES PARIM, NOSALTRES DECIDIM, és avui més que maiun crit de guerra contra els intolerants de l’església catòlica.No necessitem tuteles de cap manera per poder exercir lliurement el nostre DRET a una maternitat responsable, o el que encara és més divertit, un plaer desitjat.Per llegir més clica ací: Mujeres Sabias y Brujas

Presentació de l'estudi 'Les Periodistes al franquisme i la transició (1966-1982)'

per ADPC

el proper dimarts 24 de març a les 19h al Col·legi de Periodistes presentem la recerca Les Periodistes al franquisme i la transició (1966-1982), realitzat per un equip de l'ADPC i dirigit per Mavi Carrasco Rocamora.

Programa:
Presentació de la investigació
Taula rodona amb les periodistes Maria Eugènia Ibáñez, Mª Ángels López, Marina Bru, Sara Masó i Teresa Rubio.
Conferència 'Premsa i Política', a càrrec de M. Dolors Calvet.
Cloenda amb Mª Jesús Bono, directora general de la Direcció General Memòria Democràtica. departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació. Generalitat de Catalunya.

Salutacions
ADPC

Les dones celebren el 8 de març amb alegria i empenta

Primer Assemblea Popular de Dones, desprès Festa a la nit i manifestació al migdia del diumenge



Dissabte i diumenge, dies acompanyats de vent però solejats i clars. Fugir de Barcelona podia ser una molt bona idea. Però no. La cita de les dones és sagrada. El dissabte assemblea a l'aire lliure, al mig de la plaça dels angles, envoltades de gent jove passejant, immigrants de tota mena, patinadors/ores, i turistes... i van aconseguir que algunes veïnes del barri i noies joves s’afegissin a aquesta Àgora oberta, en principi sols per escoltar a les companyes que amb el megàfon explicaven les nostres reivindicacions i animaven el ambient, entre elles, algunes de es organitzadores, de la Comissió del 8 de març, de Ca la dona, de Revolta Global, de Caps, de la Plataforma contra les Violències de Gènere, etc, etc. Consultar + info al Blog de JuliaTremols.

El diumenge a las 12 van ocupar la plaça Universitat. Pot ser eren menys que altres anys. Es clar diumenge al mati amb sol...Això si, va haver molta més alegria i relaxació...fer la manifestació al migdia era una novetat... Ens veien les cares, i podien xerrar unes amb les altres, dones i homes (hi havien molts¡¡¡) sense por a perdre's. al final sempre ens trobaven.

Pot ser no arribaven a les 1000 persones, però hi havia molta gent de totes les edats, en grups, en parelles, amb la família, amb la canalla, i es clar... moltes immigrants, i molt color. Podies anar una mica ràpida i mirar el cap de la manifestació..., i tornar fins la cua i ballar al so dels tambors, o corejar els eslògans que cridaven la gent més jove.

I a la plaça Sant Jaume tot va ser molt tranquil i encoratjador. Rosa Zaragoza va ser la mestra de cerimònies, i al final van a oferir-nos la seva música un grup de dones llatines.

Interessant donar una ullada a la referència de premsa sobre el 8 de març 2009, a Google.

Julia L.Tremols

8 de MARÇ des de Catalunya

Per Dolors Viñas


Cada any el 8 de març torna i cal aprofitar-ho. Cal aprofitar les bones escletxes per parlar de dones. Cada any, les feministes de tot el món, tenim més cabells blancs i aixequem més les veus evidenciant injustícies i fent reivindicacions. Cada any, incorporem al discurs noves tesis de pensadores compromeses amb el replantejament del concepte de justícia democràtica, abordat des d’una perspectiva feminista.

Una gran majoria d’homes i dones, encara, no són conscients de que cal fer una reinterpretació crítica de la realitat masculina i femenina tradicional. El debat del masclisme, que no para d’ incidir en tota mena de violència, és infinit. Va des de les agressions a dones, joves i nenes, passant per les xarxes de prostitució organitzada, la xenofòbia i les guerres. Desmuntar, peça a peça, els paràmetres de la societat patriarcal és una feina titànica. Vivim immerses en aquests paràmetres i, a vegades, ens passen desapercebuts fins que esclaten i esclaten; a les mans, a la cara, al cor...

En un encertat article a La Vanguardia la periodista Maricel Chevarria és preguntava : “Ens sorprèn que un noi de 20 anys mati a una nena de 17 ? Hem fet alguna cosa per evitar-ho?.. No, perquè ens va. Ens va presumir de xaval mascle que les duu a totes de cap. En diferents formes d’expressió, ens agradi o no, aquest discurs és encara al carrer. L’educació mixta no implica que no sigui sexista. La violència que perceben als mitjans, als espectacles, a l’escola o les llars, acaben creant aquesta mena de personatges indesitjables, guaperes, canalles, cínics, protagonistes del tema del tango “la maté porquè era mia”. Hi ha una preocupant revifada masclista als sectors joves, per això, no hem de parar d’ advertir a les noies perquè posin milles entre elles i aquesta mena d’individus. Han d’aprendre a veure’ls venir de lluny. Insistir en que no es deixin domesticar i posin totes les seves energies en fer sempre allò que els agradi fer..

És un aprenentatge que hauríem de fer tothom. No prendre partit és una mala pràctica i no desentendre’ns, implica demanar programes de polítiques d’igualtat locals, per educar i detectar a temps actituds de risc. Fer prevenció des de l’àmbit local vol dir posar a treballar, a la plegada, les institucions i la ciutadania, amb el compromís de poder organitzar societats respectuoses, atentes al saber i els interessos de les dones, on la convivència diària s’estructuri en base a raons de diversitat i d’igualtat.

Frágil memoria

Tan sólo han pasado dos meses desde que se iniciara la ofensiva de Israel en Gaza y ya parece que a casi todo el mundo se le haya olvidado que perdieron la vida mil cuatrocientas personas palestinas y más de cinco mil quinientas resultaron heridas.
Si, también perdieron la vida personas de Israel, fueron once de las cuales solamente tres eran civiles. La relación es más que evidente.
Esta semana desde una alta institución de las Cortes Valencianas se organizaron unas mesas redondas en Valencia y Alicante en las que tuve el honor y el placer de participar para explicar, (o al menos intentarlo en la medida de mis posibilidades) la situación de las mujeres palestinas.
Fue triste comprobar cómo a pesar del esfuerzo realizado por parte de una de las máximas responsables de la Sindicatura de Greuges, Emilia Caballero, la asistencia de público fue mínima. En Valencia acudieron unas quince personas y en Alicante unas diez. Y digo que es triste, porque en los días de los bombardeos era un tema que aparecía a todas horas en los medios de comunicación, pero con el paso de los días por mucho que busques ya apenas encuentras alguna una noticia residual en los medios.
Ya parece no importar el sufrimiento de tantas personas, la muerte de otras tantas como consecuencia de la falta de medios y el estado de destrucción en que deben haber quedado las infraestructuras de la zona.
Nuestra memoria flaquea cuando dejamos de recordar que las niñas y niños del pueblo palestino tienen derechos y se los estamos negando con nuestro silencio y nuestro olvido. Esas niñas y niños serán los adultos de mañana y los que deberán encargarse de buscar y encontrar vías de diálogo para la paz. Pero creo que se lo estamos poniendo muy difícil al olvidarnos de sus necesidades.
Con nuestro olvido actual y con todos los olvidos anteriores hacemos el juego a quienes ejercen como colonos cada día, despreciando la vida y lo bienes del pueblo palestino y, con esa misma falta de memoria, ponemos piedras para encontrar el camino de la paz entre los pueblos.
Afortunadamente existen personas bienintencionadas a ambos lados de los muros de la vergüenza que siguen buscando vías para la paz y la convivencia de los dos pueblos. Y esas personas están dentro y fuera de las fronteras de Israel y Palestina. Sin esos esfuerzos que no siempre vienen de la mano de las altas instituciones como la ONU, el pesimismo ante la evidencia de lo que ha ocurrido y lo que ocurre cada día sería insoportable.
Así las cosas, no llegan buenas noticias para la formación de un nuevo gobierno en Israel después de las últimas elecciones en donde la izquierda ha sido prácticamente arrasada y los ortodoxos van a ser los encargaos de formar gobierno. Y la derecha nunca ha sido amiga de buscar vías pacíficas para la resolución del conflicto con Palestina.
Pero más allá de cuestiones políticas y estratégicas que obviamente son importantes, mi curiosidad se centra en saber cómo se encontrarán las miles de personas heridas durante los últimos bombardeos, en cómo las niñas y niños que fueron heridos físicamente sanarán sus heridas emocionales y podrán afrontar un futuro sin demasiadas alternativas después de lo vivido, en definitiva, ¿quién les educará para la construcción de la paz?
Nosotros seguimos viviendo nuestras cómodas vidas después del viaje o los viajes, pero ¿Cómo se encontrarán esas mujeres que han perdido hijos, maridos, hermanos, etc… y ahora tienen que hacerse cargo del cuidado de las personas que hayan quedado con vida dentro de la más absoluta de las miserias?
No ceo que el olvido sea un buen aliado de la búsqueda de la paz y quizás por eso no me permito olvidar la mirada de aquella niña descalza, sentada en una silla de paseo en un frío día de finales de diciembre que la vida puso en mi camino en el campo de refugiados de Amaary, en Ramallha.
Duele mucho cada vez que la recuerdo, pero aquella mirada me impone el deber de recordar la situación y de hacerla recordar a quienes lean estas líneas.
Ontinyent, 1 de marzo de 2009.
Teresa Mollá Castells
tmolla@teremolla.net